dimecres, 13 d’octubre de 2010

70 anys de un vil assassinat.



15/10/1940

La comitiva fúnebre començà a caminar en silenci cap al fossar de Santa Elena, lloc habitual de les execucions al castell de Montjuïc, les autoritats franquistes havien prohibit d'afusellar-hi cap republicà, car aquest fossar havia estat utilitzat durant la guerra per executar-hi els partidaris del Movimiento, condemnats a mort pels tribunals republicans. Iniciava la marxa un soldat, que portava una creu alçada, seguien dos altres soldats, que il•luminaven el camí amb dos potents focus de gasolina; a continuació marxava el president Companys, que continuava fumant una cigarreta, acompanyat dels dos sacerdots i del defensor, després el jutge militar, el governador de a fortalesa i altres persones. Tancava la marxa un piquet de la Guardia Civil manat per un oficial. La comitiva es va dirigir cap al passadís subterrani que, descendint de l'esplanada nord del castell, comunica amb el fossar de Santa Eulàlia, el qual dóna sobre l'Exposició. El descens es va fer lentament, en fila índia. El silenci era total, impressionant, només trencat per la fressa dels passos. En arribar al fossar, la comitiva es va refer. Companys tornà a parlar animosament amb els dos sacerdots que l'acompanyaven, i se'l veié somriure. Desprès s'acomiadà dels seus acompanyants més immediats i, molt especialment, del seu defensor. I amb pas decidit anà a situar-se al peu del mur.

El piquet que l'anava a executar estava integrat per soldats d'infanteria. El manava un tinent provisional, que havia estat elegit per torn rigorós. Era molt jove. Se'l veia emocionat, com n'estaven també molts dels presents. L'oficial s'acostà al president Companys per tal d'embenar-li els ulls i posar-lo d'esquena al piquet d'execució. Companys, però, amb un gest sobri i sense pronunciar un sol mot, refusà el drap i es situà de cara, mirant sense titubejar el piquet. En la tènue llu d'aquella matinada destacaven les seves sabatilles de roba blanca i el mocadoret blanc que duia, com sempre, amb les quatre puntes, a la butxaca superior de l'americana. En el moment en què els soldats anaven a disparar, cridà amb força i clarament: "Per Catalunya !".

Aquestes foren les seves darreres paraules.

Caigué malferit, malgrat que els soldats havien disparat des d'una distància d'uns sis metres. L'oficial que manava el piquet se li acostà per donar-li el tret de gràcia. Desconcertat, emocionat, li tremolava el pols. Va haver de repetir els trets per acabar l'execució. Desprès s'ajupí per comprovar la mort, i, en fer-ho, recollí discretament el mocadoret blanc que el president Companys duia a la butxaqueta de l'americana. Era xop de sang. L'oficial va guardar-lo. El seu gest, però, fou vist pel capità de la Guardia Civil, Gonzalo Fernández Valdés, agent dels serveis militars d'informació, present a l'execució, el qual va denunciar l'oficial. Aquest fou obligat a tornar aquell mocador, que quedà en poder dels serveis d'informació militar de la 2ª Bis. Posteriorment, aquell oficial fou sotmès a un tribunal d'honor i expulsat de l'exèrcit.

Poc desprès de l'execució, el defensor militar deia a Ramona, la germana del president, que Companys havia estat el més tranquil i serè de tots els presents. Lluís Companys havia mort amb la dignitat que corresponia a un president de Catalunya.

Eren les 6.30 del matí aproximadament. Lluís Companys tenia 58 anys.

La seva execució corresponia al numero 2.761 de les realitzades a Catalunya pel règim franquista des de l'ocupació de Barcelona, el 26 de gener de l'any anterior.